Avui m'he donat comte que estic en crisi, una redundància en aquests temps.
Potser no és tant greu com sembla en principi, potser m'ho penso jo.
Un mateix sempre veu les coses més grans i exagerades del què són en realitat, o tal com les veu un altra des de fora.
La qüestió és que ja fa un temps que estic observant un fenòmen una mica peculiar en relació al personal i les seves relacions interpersonals, cuantes repeticions!!
Està basat en la crítica a altri, estic amb tu: critico a l'altre. Estic amb l'altre, segurament et critico a tu i així successivament.
Al principi no entenia que persones que sempre surten juntes a sopar, a passejar, de vancances, que parlen mútuament i de temes força profunds i gens vanals, doncs que quan estaven amb mi es criticaven, feien comentaris de mal gust i sovint faltant al respecte. Això si, quan es troben actuen com si no passes res de res: normalitat absoluta.
Aquí és quan jo no entenc res i em ve de nou: em costa d'empassar.
Ha anat passant el temps i algun cop, he d'admetre, fins i tot i he caigut jo en algun comentari "altruïsta". M'ha fet sentir bruta i traidora.
Em pregunto jo si el funcionament de la societat és aquest, mig es fot de l'altra mig diuen...
Si és aquest el funcionament, jo no vaig gens bé, pertanyo a un altra planeta i per això en aquest tinc alguna dificultat en temes de relacions socials.
No és la primera vegada que observo aquesta espècie de fenòmen social: tots ens critiquem però tots som amiguets, vaig pensar que era jo que no estava en el lloc adequat... però una vegada més es repeteix la història i ara estic seguríssima que no és problema de la meva ubicació!
Nomès em pregunto com s'ha de fer per anar tirant endavant sense entrar en polèmiques, sense embrutar-te, i sense sentir-te traït.
Suposo que fer com fins ara, no entrar en temes calents, tenir un criteri propi, una manera de ser ferma, uns objectius marcats i ser fidel a tu mateix i no deixar mai de respectar a l'altra.
Fins la propera mirada,
annna :*
