Hola noi@s!
Aquest post el vaig començar a enfilar fa mesos.
En el seu moment I alhora d’escriure’l no m’hi vaig trobar còmode o volent
explicar ben bé allò que pensava i sentía.
Han passat mesos i es dona el cas que continúo pensant el mateix i a més s’ha
refermat!
Em refereixo al tema dels “adeus” inesperats, sorprenents, per part d’alguna persona que ha estat força propera a tu i de cop i volta desapareix de la teva vida sense donar cap explicació... almenys que tu, jo! sàpiga, entengui, dedueïxi o adivini i per x art de màgia...
I almenys en el meu cas, espero que no tots siguin iguals...!, no he aconseguit saber cap motiu que m’ajudi a entendre aquestes actituds.
Un preguntes algún cop... no cal fer-se
Però si hi ha alguna cosa que em supera i dol és la sensació d’abandó sense més mi més i ja és la hòstia quan et donen escuses!
No és mès fàcil ser honest/a i clar/a?!
Però com el temps és molt valuós i passa volant arribes a la conclusió que quan es
dona aquest fet el més intel.ligent és passar pàgina i continuar endavant amb la teva vida i sense
aquests casos aïllats però sorprenents.
Part de culpa li debem tenir totes les parts... imagino! Però com no aclareixen, passen al bloc
de persones que no sumen. I és un gran privilegi tenir-ne, per tant millor contimuar cuidant aquestes
i que el món doni un tomb... si ha de ser!
Fins la propera mirada -:)
