Moments del meu petit Món! annna

dissabte, 29 de desembre de 2012

PASSAT NADAL


Sempre esperem Nadal... o no!
Jo no! i vaig parlant amb gent i tothom em diu el mateix.

He de dir que té el seu encant, almenys per mi perquè tinc dos nebodets meravellosos i m'ho fan passar molt bé! Em fan disfrutar molt, perquè fan vacances de cole i passo molt temps amb ells i ens ho passem bomba!
També perquè jo faig vacances de classe... i s'agraeix, després d'haver det tots els exàmens.

Un cop ha passat Nadal arriba el meu moment: marxoso uns dies fora, de viatge.

Aquest any vaig triar Dublín, si us he de ser sincera no va ser per cap motiu en concret. No m'atrauen massa els típics llocs de calor i caipirinhas, amb tumbones a la platja tot el dia i el braçalet de tot inclòs.

Per tant trio llocs més aviat fresquets i amb moltes coses per fer i veure tinc la sort de tenir amics escampats per tot arreu i d'aquesta manera els vaig a fer una visiteta.

El Cap d'Any el passaré a Dublín i espero que tots vosaltres el disfruteu molt i que l'Any Nou sigui molt generós i porti salut i feina, joia i prosperitat per tothom.

Bon Any Nou 2013.

Fins la propera mirada.

annna :)



dilluns, 17 de desembre de 2012

DIFERENT


Per moltes circumstàncies i variades la meva vida ha estat força moguda.

Des de molt petita que no he viscut, com es podria dir... de manera "normal".
Com no li toca a una personeta de curta edat. I així he continuat amb els anys.

No vivia com la resta de companys i companyes que tenia. Ells i elles portaven vides d'acord amb la seva edat i això els feia "normals" a ells i "diferent" a mi.

Jo treballava de molt jove i amb moltes responsabilitats, responsabilitas de persona gran i no tenia temps de pensar en coses de la gent jove... coses per mi sense importancia en aquell moment.
Els compromisos em mantenien l'atenció a un nivell de resposabilitat molt alt i això feia que no em permetes masses llicencies lúdiques, no tenia temps i moltes vegades tampoc ganes.
Els meus "companys" de feina eren persones grans d'edat, i jo podria ser la seva filla, amb la qual cosa en ocasions m'era molt difícil guanyar-me el seu respecte.

Navegava entre dos móns i m'adonava que en realitat no pertanyia a cap dels dos perquè no encaixava en cap. En el de la gent de la meva edat no hi tenia cabuda perquè els seus problemes no tenien res a veure amb la vida que portava jo en aquells moments i en el de la gent amb qui em relacionava tampoc perquè eren molt més grans que jo i ja tenien la seva vida quasibé viscuda i eren anys llums d'on jo em trobava.

Així van passar anys, experiències, feines i companys.

Vaig pensar que era diferent. Que pagava un preu molt alt per haver començat a "viure" tant aviat, tampoc m'ho van demanar, no ho considava just. Potser m'hagues estimat més anar al ritme que va tothom, sense alteracions i fent cada cosa al seu temps, tenint el recolçament dels teus pares i que jo no vaig tenir. Però ho miro amb perspectiva i ho he guanyat amb experiencia i vivencies que és un valor molt alt.

En resum que al llarg dels anys he estat navegant per un riu entremig de dues riberes, fent parades ambdos costats per poder collir aquí i allà vivències amb les quals formar un món estable per poder arribar a un llac amb aigües tranquiles on poder navegar i veure sortir el sol des d'una illa i un bon port.

Fins la propera mirada;

annna :*

dissabte, 1 de desembre de 2012

CONTE

Dos amics viatjaven pel desert i van començar a discutir.


Tan fort discutiren que, en un moment determinat, un d’ells, ofès, li va clavar una bufetada a l’altre.

En aquell moment, i sense dir res, el que havia rebut la bufetada va escriure a la sorra:





“Avui, el meu millor amic m’ha clavat una bufetada”.



Van continuar caminant molta estona sense dir-se res. Finalment, van arribar a un oasi ple d’arbres, fruites per menjar i, el més important, aigua.

El que havia estat bufetejat s’hi tirà de cap sense adonar-se que el llac era més fons del que s’imaginava, no sabia nedar i va començar a ofegar-se.

El seu amic, només veure’l, s’hi tirà de cap sense pensar-s’ho dues vegades i el va salvar. L’amic que havia estat salvat, quan es va recuperar, amb una navalla, va gravar en una roca:





“Avui, el meu millor amic m’ha salvat la vida”.



Intrigat, l’amic li va preguntar:

- Per què, quan t’he bufetejat, ho has escrit a la sorra i, ara, ho escrius en una roca?

Somrient, l’altre li va contestar:

- Quan un amic ens ofèn, hem d’escriure el record a la sorra perquè el vent se l’endugui i puguem perdonar ràpidament. Però quan un amic es juga la vida per nosaltres, ens recolza, o ens dóna ales, hem de gravar el record a la pedra de la memòria, al cor, on cap vent del món no pugui esborrar-lo.



Conte popular àrab
Font: Història d’una amistat… (popular àrab)

Sophia Blasco Castell, assessora i coach personal.

Fins la propera mirada,

annna :*