CONTE

Dos amics viatjaven pel desert i van començar a discutir.


Tan fort discutiren que, en un moment determinat, un d’ells, ofès, li va clavar una bufetada a l’altre.

En aquell moment, i sense dir res, el que havia rebut la bufetada va escriure a la sorra:

“Avui, el meu millor amic m’ha clavat una bufetada”.



Van continuar caminant molta estona sense dir-se res. Finalment, van arribar a un oasi ple d’arbres, fruites per menjar i, el més important, aigua.

El que havia estat bufetejat s’hi tirà de cap sense adonar-se que el llac era més fons del que s’imaginava, no sabia nedar i va començar a ofegar-se.

El seu amic, només veure’l, s’hi tirà de cap sense pensar-s’ho dues vegades i el va salvar. L’amic que havia estat salvat, quan es va recuperar, amb una navalla, va gravar en una roca:

“Avui, el meu millor amic m’ha salvat la vida”.



Intrigat, l’amic li va preguntar:

- Per què, quan t’he bufetejat, ho has escrit a la sorra i, ara, ho escrius en una roca?

Somrient, l’altre li va contestar:

- Quan un amic ens ofèn, hem d’escriure el record a la sorra perquè el vent se l’endugui i puguem perdonar ràpidament. Però quan un amic es juga la vida per nosaltres, ens recolza, o ens dóna ales, hem de gravar el record a la pedra de la memòria, al cor, on cap vent del món no pugui esborrar-lo.



Conte popular àrab
Font: Història d’una amistat… (popular àrab)

Sophia Blasco Castell, assessora i coach personal.

Fins la propera mirada,

annna :*