Moments del meu petit Món! annna

dimecres, 30 de maig de 2012

PER SEMPRE

Alex i Marc, cinc anys.

Hi ha coses que amb el temps desaparèixen.
Hi ha coses que amb el temps creixen.
Milloren.
Augmenten i t'absorbeixen.
Vius per elles, són el motiu de la teva existència.

Ahir va ser l'aniversari dels meus nebots.
Jo no tinc fills. Per mi són el més semblant a uns fills.
Des que van arribar a la meva vida li han donat color i llum, i li han donat per sempre.
No son un fet de curta durada, temporal, amb un començament i un final, no.
Un somriure seu m'il.lumina tot el dia, i faig el que sigui perquè somriguin.
Voldria per ells una vida tranquil.la, planera, un futur feliç.
Suposo que allò que vol qualsevol pare pel seu fill...

La veritat és que se'm fa difícil explicar amb paraules, el què sento per ells.

dissabte, 26 de maig de 2012

UN DEMÀ

Emmanuelle Guillouet

Hola,

Aquest post va lligadet amb l'anterior, perquè per casualitat vaig trobar un escrit en un blog que em va recordar el que us hi explicava.

Moments en la vida, durs, crus, que per circumstàncies varies estas embolicat en problemes, en els quals no hi veus sortida i creus que tot pot acabar allà mateix, et rendeixes, deixes de lluitar, però no, no és mai així sempre hi ha un demà.

Un demà amb llum, llum clara que et fa veure que tens una sortida. I aquesta sortida et fa més fort, més lleuger, més sabi, perquè has deixat enrrera el llast que et tenia lligat a la sensació d'una pedra d'enormes dimensions.
Quan et desfàs de la pedra et sens alliberat. No és un procés ràpid ni fàcil però si que amb el temps t'adones que ja no la notes damunt teu i llavors és quan sents que pots tornar a ser feliç i sentir i viure.

Jo estic molt a l'aguait perquè no torni un època semblant: però gaudeixo a cada instant, les mil.lèssimes de segon de felicitat que em són regalades i que ara reconec entremig de les coses qüotidianes i abans desapareixien darrera la foscor.

Us prometo que el proper post no serà tant seriós...bé tant rollo xungo, de coses complicades per dir-ho d'alguna manera i és que el pati ja està prou malament com per anar afegint...!   Be Happy!

Aquí us el deixo:


Ya lo dijo alguien

TODAS LAS VOCES SE PARECEN
siempre hay alguien que dice
estoy en mis manos
o
yo tenia planes
y luego una va y la caga
y se ciega de tanto equivocarse
y se deja llevar
y se deja caer o morir
pero no muere
tan solo perfecciona en
el acto de purgarse

blog: En finita Alma
Isabel Tejada

Una mica de música:

<br />

Fins la propera mirada,


annna :*

dijous, 24 de maig de 2012

OXIGEN

Cala Es Canutells

Tots en necessitem.
Per a tots ens és imprescincible.
I sempre arriba un moment que ens dona la impressió que se'ns està acabant.

Si he de ser sincera a mi ara no m'ha arribat, encara, aquest moment.
Aquest any el porto força bé. No he tingut preocupacions greus i les que he tingut les he anat analitzant quan han anat apareixent, i resolent també!

Si bé, aquest any és molt diferent a anys anteriors que eren molt i molt complicats, amb daltabaixos, problemes professionals que derivaven en personals i que jo era incapaç de resoldre. I això en comportava encara més. Imagineu-vos l'embolic mental al qual arribava jo! i el desgast emocional que comportava... amb raó vaig acabar tenint "el peso ideal" sense haver fet cap dieta! Fora bromes!

En aquelles èpoques en què havia moments en els quals m'ofegava, no podia respirar perquè sentia una llosa de mil quilos damunt el meu pit, plorava fins a treure el que havia sopat i explicava el què em passava als del meu entorn i em miraven com si jo els estes parlant amb xinès, sovint m'escapava a Menorca.
Era el meu refugi, la meva segona casa. Allà tot deixava d'existir per agafar un caire lleuger, eteri i fluient.

Els meus problemes passaven a segon terme i  jo els aparcava dins la maleta que deixava buïda dins l'armari fins el dia de tornar.
Era feliç mentre era allà, era un parèntesi d'un món desagradable i opressiu.
Les coses van canviar, a millor. Ho deixo per un altra dia...
Sempre hi torno.

Em dona oxigen.
Em repara.
Em renova.

Marxo el 6...
Ja us explicaré! 

Cala Es Canutells

Fins la propera mirada,

annna :*

diumenge, 20 de maig de 2012

THE BOSS


Hola,
Fa mesos vaig saber que venia a Barcelona el Bruce Springsteen.
Com molts altres super-fans vaig fer mans i mànigues per comprar l'entrada... gens barata!

És un gran artista, un geni del rock'n roll dels nostres temps i per això van haber d'organitzar dos dies de concert. Però jo ja tenia la meva estimada entrada. La vaig guardar com un tresor fins el dia D. I ven guardada que jo sóc de les que ho guarda tant bé que llavors no sap on ho ha ficat!
Van pasar els mesos... no vaig pensar-hi massa! Últimament no penso massa en res.
Però va arribar el dia, el gran dia.
Amics, ja sé que no a tothom li agrada el Bruce.Però per mi un concert d'ell, senzillament és sinònim de tres hores de felicitat.


Transmet una energia que et fa vibrar, et fa sentir de veritat, la música et fa moure fins i tot l'últim muscle que no sabies que tenies, la pell de gallina en els solos, els coros espectaculars, la força incansable d'una canço rere l'altra.
Ens va regalar peces del Wrecking Ball, barrejades amb peces glorioses d'èxits anteriors com The River, Born in Usa en els bisos, Talk to me, No surrender, Dancing in the Dark,etc.

Ens va explicar cosetes en catalá, i no en anglès, tot un detall per part seva!
En aquesta ocasió no l'acompanyava la Patti Scialfa, que estava a casa amb els nens ja que tenen exàmens. I el debut del Jack Clemons, nebot del desaparegut expert saxofonista Clemons.
Va donar suport al moviment 15-M i es va solidaritzar amb ells, tot dient que a Amèrica ho havien passat malament però a Catalunya ho havien passat pitjor.


Va ser una nit màgica, com les que ens fa gaudir en Bruce Springsteen quan es dona a tot un Estadi Olimpic. Una més a recordar en la memòria de les que tinc des que el vaig veure per primer cop al Camp del Barça en el Tour Tunel of Love.
Em va marcar.
Jo era més jove que ara... vaig anar a parar a primera fila...buff!!
Brutal! el vaig veure de tu a tu! Com vaig flipar. I com vaig patir... semblava Patum durant dues hores seguides, al final vaig aixecar la mà i una espècie de segurata que feia 2m per 2m de gros em va agafar pel clatell, em va tibar i vaig anar a parar just a sota l'escenari, en un passadís que et portava directament a fora o a la Creu Roja depenent del teu estat!
Però jo havia tingut la meva estona prop del meu ídol! Moment irrepetible.
Aquest concert va ser una de les millors coses que he fet a la vida. També saltar de ple per primera vegada... i altres cosetes.

Espero que encara em quedin moltes coses més a fer per trobar bocins de...FELICITAT.



Uns minuts del concert:






Fins la propera mirada,

annna :*

dilluns, 14 de maig de 2012

AMISTAT


Avui m'he donat comte que estic en crisi, una redundància en aquests temps.
Potser no és tant greu com sembla en principi, potser m'ho penso jo.
Un mateix sempre veu les coses més grans i exagerades del què són en realitat, o tal com les veu un altra des de fora.
La qüestió és que ja fa un temps que estic observant un fenòmen una mica peculiar en relació al personal i les seves relacions interpersonals, cuantes repeticions!!

Està basat en la crítica a altri, estic amb tu: critico a l'altre. Estic amb l'altre, segurament et critico a tu i així successivament.
Al principi no entenia que persones que sempre surten juntes a sopar, a passejar, de vancances, que parlen mútuament i de temes força profunds i gens vanals, doncs que quan estaven amb mi es criticaven, feien comentaris de mal gust i sovint faltant al respecte. Això si, quan es troben actuen com si no passes res de res: normalitat absoluta.
Aquí és quan jo no entenc res i em ve de nou: em costa d'empassar.
Ha anat passant el temps i algun cop, he d'admetre, fins i tot i he caigut jo en algun comentari "altruïsta". M'ha fet sentir bruta i traidora.


Em pregunto jo si el funcionament de la societat és aquest, mig es fot de l'altra mig diuen...
Si és aquest el funcionament, jo no vaig gens bé, pertanyo a un altra planeta i per això en aquest tinc alguna dificultat en temes de relacions socials.
No és la primera vegada que observo aquesta espècie de fenòmen social: tots ens critiquem però tots som amiguets, vaig pensar que era jo que no estava en el lloc adequat... però una vegada més es repeteix la història i ara estic seguríssima que no és problema de la meva ubicació!


Nomès em pregunto com s'ha de fer per anar tirant endavant sense entrar en polèmiques, sense embrutar-te, i sense sentir-te traït.
Suposo que fer com fins ara, no entrar en temes calents, tenir un criteri propi, una manera de ser ferma, uns objectius marcats i ser fidel a tu mateix i no deixar mai de respectar a l'altra.


Fins la propera mirada,

annna :*


dimecres, 9 de maig de 2012

JE T'AIME

 

Paris

Cada dia va ploure.
Plovia
Una setmna, set dies.
Plovia.
Parlava amb les meves germanes a Berga i em deien que feia mal temps però jo a Paris veia ploure cada dia.
I amb la Carme ens mullavem cada cop que sortiem a passejar per la ciutat de la Llum.
Carrers, avingudes, museus... plens, molls, gent, cotxes. 
Però el temps ens va fer un regal de dos dies esplèndids sense pluja i vam ser felices del tot.
La ciutat preciosa. Majestuosa. Elegant.

Champs Elisées

Una ciutat meravellosa, que t'encisa amb el seu encant de gran dama, de màgia eterna de classe elegant i perduradora en els anys.
Una visita pel món de la cultura pictòrica antiga, i contemporània que t'absorbeix durant hores al Pompidou, a l'Orsay, o al Louvre...o a les Lafayette i no per cultura artística precisament! Però s'ha d'estar una mica per tot! i que consti que quasibé hi ha la mateixa cua a la botiga Chanel que al museu Orsay!

Giacometti, Centre Pompidou

I un detall que em va cridar l'atenció de les braseries, la mida de les tauletes i les cadires, i les tassetes i platets i tot: petitó!!! A Paris tot és petitó, sillonets, cadiretes, les raccions dels aperitius, etc.
Cada dia feiem una excurisoneta, molla això si! Alguna de nocturna, Paris la nuit està bé! Amb un post no n'hi ha prou per explicar tot el viatge.
El que cal fer esment és que no ens va passar cap cosa estranya o aventureta de les que em passen a mi a vegades i això si que és fantàstic!!!!

Galeries Lafayette

M'han encantat l'experiència, la companyia, l'hotel, les excursions que vam fer... en fi, que demà mateix hi tornaria. Tardo poc a tornar a marxar, jo!

Fins la propera mirada,

annna  :*