Emmanuelle Guillouet
Hola,
Aquest post va lligadet amb l'anterior, perquè per casualitat vaig trobar un escrit en un blog que em va recordar el que us hi explicava.
Moments en la vida, durs, crus, que per circumstàncies varies estas embolicat en problemes, en els quals no hi veus sortida i creus que tot pot acabar allà mateix, et rendeixes, deixes de lluitar, però no, no és mai així sempre hi ha un demà.
Un demà amb llum, llum clara que et fa veure que tens una sortida. I aquesta sortida et fa més fort, més lleuger, més sabi, perquè has deixat enrrera el llast que et tenia lligat a la sensació d'una pedra d'enormes dimensions.
Quan et desfàs de la pedra et sens alliberat. No és un procés ràpid ni fàcil però si que amb el temps t'adones que ja no la notes damunt teu i llavors és quan sents que pots tornar a ser feliç i sentir i viure.
Jo estic molt a l'aguait perquè no torni un època semblant: però gaudeixo a cada instant, les mil.lèssimes de segon de felicitat que em són regalades i que ara reconec entremig de les coses qüotidianes i abans desapareixien darrera la foscor.
Us prometo que el proper post no serà tant seriós...bé tant rollo xungo, de coses complicades per dir-ho d'alguna manera i és que el pati ja està prou malament com per anar afegint...! Be Happy!
Aquí us el deixo:
Ya lo dijo alguien
siempre hay alguien que dice
estoy en mis manos
o
yo tenia planes
y luego una va y la caga
y se ciega de tanto equivocarse
y se deja llevar
y se deja caer o morir
pero no muere
tan solo perfecciona en
el acto de purgarse
blog: En finita Alma
Isabel Tejada
Una mica de música:
<br />
Fins la propera mirada,
annna :*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada