OXIGEN

Cala Es Canutells

Tots en necessitem.

Per a tots ens és imprescincible.

I sempre arriba un moment que ens dona la impressió que se'ns està acabant.

Si he de ser sincera a mi ara no m'ha arribat, encara, aquest moment.

Aquest any el porto força bé. No he tingut preocupacions greus i les que he tingut les he anat analitzant quan han anat apareixent, i resolent també!

Si bé, aquest any és molt diferent a anys anteriors que eren molt i molt complicats, amb daltabaixos, problemes professionals que derivaven en personals i que jo era incapaç de resoldre. I això en comportava encara més. Imagineu-vos l'embolic mental al qual arribava jo! i el desgast emocional que comportava... amb raó vaig acabar tenint "el peso ideal" sense haver fet cap dieta! Fora bromes!

En aquelles èpoques en què havia moments en els quals m'ofegava, no podia respirar perquè sentia una llosa de mil quilos damunt el meu pit, plorava fins a treure el que havia sopat i explicava el què em passava als del meu entorn i em miraven com si jo els estes parlant amb xinès, sovint m'escapava a Menorca.

Era el meu refugi, la meva segona casa. Allà tot deixava d'existir per agafar un caire lleuger, eteri i fluient.

Els meus problemes passaven a segon terme i  jo els aparcava dins la maleta que deixava buïda dins l'armari fins el dia de tornar.

Era feliç mentre era allà, era un parèntesi d'un món desagradable i opressiu.

Les coses van canviar, a millor. Ho deixo per un altra dia...

Sempre hi torno.

Em dona oxigen.

Em repara.

Em renova.

Marxo el 6...

Ja us explicaré! 

Cala Es Canutells

Fins la propera mirada,

annna :*