dimecres, 31 d’octubre de 2012

PERSONAL

Imatge: Margarida Graset.

Fa dies que penso que he d'escriure alguna coseta. Volia que fos alguna cosa personal, tot i que fa molt i molt temps que no penjo posts purament personals. Vull dir, abocant el meu cor i el meu esperit alhora d'escriure.
I és que he estat llegint algun post antic i eren realment sincers i genuïns Sortien directament del cor.

Ara sóc més pudorosa, amb el temps m'he tornat més vergonyosa alhora d'expressar els meus sentiments i estats d'ànim.

I tot això ve a què avui s'han donat varies circumstàncies que han fet que el dia anés perdent la llum màgica d'un matí de tardor.
He anat passant d'un to vital molt actiu i dinàmic i funny a un estat de preocupació, com de tristor, decebuda i sorpresa... totes aquestes emocions juntes, que ja es dir!





I tot perquè no tots coincidim en els moments up o down i això fa que per moments no connectem i sembla que parlem idiomes diferents. Podem estar parlant d'un mateix tema i no saber- ho. Sinó pares un segon a escoltar s'acaba... bufff!

O també, que a vegades tu expliques una cosa sense cap mena de mal rollo i el que ho rep s'ho agafa pel canto i es crea mal feeling sense cap necessitat.

Hi ha dies que sembla que aquests fenòmens catastròfics s'ajunten i van caient l'un rera l'altra i acabes pensant que ets un ser antisocial e incapaç de relacionar-te amb els altre

Però la realitat és que tots tenim un mal dia, tots passem una mala estona, jo tinc un mal moment, estic contenta, estic trista, emocionada, decepcionada i comparteixo tots aquests sentiments amb els altres, això fa que un dia no sigui mai igual a un altra i aquí està la gracia de la qüestió. Una vida intensa, interessant, plena i en constant evolució.

Fins la propera mirada,

annna -:)

dissabte, 13 d’octubre de 2012

CANVI


Durant l'any les estacions van canviant, l'una rera l'altra. Ens van oferint diferentes postals d'un mateix paissatge, que va variant de llum, de color, d'olor...
Fan que un camp que uns dies pot ser ven verd, al cap de poc es tot de color groc, o marró... o...
un bosc que és de tonalitats verdes amb una setmana pot ser tot de colors vermellosos i groguencs que el fa preciós. I uns arbres carregats de fulles quan passa una ventada es quedin despullats.
Tots aquests canvis ens afecten a nosaltres, a mi.
A la primavera que és quan tot reviu, i tothom està content, suposadament, a mi em ve un neguit i una angúnia que em corpren, m'angoixa i em fa sentir ansiosa.
Mai li he trobat el sentit. Tampoc he sabut trobar-li una raò justificada a tanta angoixa vital. Potser és perquè arriba l'estiu i a mi la calor no m'agrada, em fa sentir cansada i em molesta per fer algunes activitats que a l'hivern em venen més de gust fer, sense calor.


I amb tot això, sóc el bitxo raro de la parada... tothom o quasibé tothom prefereix la primavara i l'estiu a la tardor i l'hivern, o així m'ho fan saber constantment!
A l'arribada de la tardor, em tranquilitzo, ja sé que el dia ja no té tantes hores de llum i que ja refresca i és amb això que jo sóc més feliç.
A l'hivern he de veure-me-les amb el fred i la calefacció, però és clar que no es pot tenir mai tot, seria fantàstic viure en una eterna primavera però ja fa uns anys que per problemes d'incosciencia humana patim un canvi climàtic i està desapareixent la primavera i la tardor així que ens queden un dur hivern i un dur estiu pel nostre mal cap!
El meu organisme i la meva ment no deuen estar preparats per l'estiu, i se senten millor a la tardor i la primavera, jo em sento millor quan acaba l'estiu i comencen a caure les fulles dels arbres, és un descans, un relax, penso: buff, ja ha arribat, que bé! Ja et pots relaxar.
La tardor és la meva estació.

Fins la propera mirada.

annna -:)