A mi els canvis em posen una mica nerviosa a aquestes alçades de la meva vida. Abans no podia viure sense estar en un canvi constant i permanent.
Ara us vull parlar del canvi que s'apropa, és un canvi de residència, amb tot lo que això comporta. Ja entendreu perquè em poso una mica nerviosa!
Fins ara, diria que m'he fet uns deu o dotze. La veritat és que ja n'he perdut el conte.
Ha estat per qüestions de feina i perquè fins que m'he fet "gran" no sabia on volia viure... bàsicament la feina m'ha portat per tot Catalunya i jo he seguit dòcilment.
He estat temporades més o menys llargues en cada lloc però sempre amb data de caducitat. Amb un final marcat de bon començament.
Sempre tenia la il.lusió que aquella ciutat o poble em faria de llar, però sempre apareixia una oposició a una nova plaça interessant a la feina, un trasllat profitós a nivell personal, etc.
I s'acabava amb un munt de caixes de cartró apilades apunt per canviar de decorat.
Ara, el canvi és per qüestions més materials i profanes.
Estic en un pis enorme, que no utilitzo, però que omplo ple d'aquelled caixes de cartró que parlava. Vol dir, que si no les he utilitzat en cinc o sis anys no les dec necessitar... suposo.
Em costa un ronyó de comunitat de veïns, d'assegurança d'escala, de neteja d'escala, bla, bla...
I em plantejo la paraula més traumàtica que conec: trasllat.
Per mi no n'existeix cap més, ni pitjor. Em provoca estrès. Em desestabilitza.
Pensareu que ja que m'he fet tants ja hi puc estar acostumada, doncs no!! Cada vegada és pitjor. L'últim va poder amb mi.
Així que ho poso a "la nevera" uns quants dies mentre em començo a mentalitzar.
Agafar forces.
Obrir caixes.
Obrir la ment.
