METGE

Hola de nou,

Com està provant la setmana?!?!?!

La meva està sent un rollo!

No faigs els deures, no em concentro... estic absent i em costa parar atenció a petits detalls que fins ara no tenia ni idea que requerien atenció per tenir-los presenta.

Vaig fer una visita al meu metge de capçalera... una pèrdua de temps!! Està més pendent de la seva jubilació que dels malalts! Per no entrar en detalls escabrosos per ser el lloc on ens trobem.

Mai li he mostrar ni tingut massa confiança, de fet

Si és un pur tràmit encara en surts ben parada però si la consulta va mes enllà estas totalment desamparada.

No surts amb cap diagnòstic, diguem-ne: adequat. Tot es redueix a vanalitats sense cap relació amb la dolència que t'ha portat a fer la visita. 

Ès com viure una estona kafkiana durant un dia normal i corrent.

Estem obligats tots a tenir mútues d'assegurança privades per sentir-nos ben atesos???

O bé, espero a que es jubili i prego per tenir un bon substitut en cas que n'hi posin algun... O penso amb positiu i amb paciència, anar provant sort amab les visites i esperar que algun dia en surti aliviada i tranquila.

Suposo que els últims canvis financers i socials no ajudaran massa a la millor gestió sanitària.

En resum, no tenim opcional... be no masses! Crec que toca aguantar-se i demanar salut per poder evitar aquests tràngols.

Fins la propera mirada,

annna -:)

UN MÉS

Hola a tot@s!

Ha arribat la primavera i amb ella el meu aniversari... ja fa uns dies, el 21 de març.
Ja sóc gran!
En faig quaranta-set. 
A vegades em demanen l'edat i he de pensar... quants en tinc?!?!?!
Deu ser el meu estat de nirvana permanent que fa que no ho tingui massa clar.
Em fa l'efecte, almenys en el meu cas, que passen els anys però no es marquen barreres en cadascun d'ells. Jo potser vaig fer un punt i seguit al fer els quaranta, però en positiu, ha estat una bona evolició... gens traumàtica. He de fer esment en que no vaig patir cap mena de crisi, igual que tampoc la tinc en aquest últim aniversari.
De fet, mai li he donat importància al tema de l'edat. He estat rodejada de gent molt més jove que jo i n'hi han de més edat que la que em noto jo.
Està clar que el tema de l'edat és tant relatiu com la resta de sentiments inherents al ser humà, tot és qüestió de saber encaixar i digerir per poder continuar endavant amb l'experiència adquirida, viscuda.
Continuar amb il.lisió i energia per viure el dia a dia i ser feliços, nosaltres i els del nostre entorn.
Un any més, un dia més. Amb il.lusió. Donant gràcies.

Fins la propera mirada, be happy!

annna :)

TOT VA BÉ

Uns dies fantàstics.

He passat quatre dies fora de Berga.

A prop del mar. El trobava a faltar.

El mar em relaxa, em transmet pau.

Em renova energies. Em vitalitza.

Davant l'aigua em sento tranquila i a la vegada petita.

Davant la immensitat d'un oceà.

Amb el sol a la cara, una brisa suau em xiuxiueja:

Tot va bé!

El bon temps arriba de nou amb nous aires.

Jo els rebo amb els braços oberts.

Tot va bé!

Fins la propera mirada,

annna -;)

NO AMICS

Tots parlem dels nostres amics, dels nostres coneguts... ho fem molt fàcilment, amb una lleugeresa que a mi em sorprèn.

Jo penso que atorgar la categoria d'amic a algú és un fet molt important, i no per utilitzar aquesta paraula amb la frivolitat amb la que ho fem últimament.
Bé, és només una opinio meva, eh! No té perquè ser compartida per la majoria.
Potser jo la tinc massa valorada aquesta categoria de persona: amic@.
De fet no hi ha millor manera de descobrir la força, la valentia, la generositat, l'empatia... d'un@ suposat amic@ fins el moment en què estàs en dificultats,
no cal que siguin d'un tipus en concret.

Fa poc he decidit abandonar un intent de contactar amb una persona que jo considerava amiga meva i va desàpareixer en el moment més difícil de la meva vida.

Haviem viscut durant anys moltes vivències, d'aquelles que ni et pots imaginar que et podrien passar. Doncs si!
Varem compartir dies de sol, dies de broma... sopars de festa i sopars de llàgrimes, viatges i llargues xerrades metafísiques i filosòfiques.
Jo no concebia la meva vida sense compartir allò que em passava, pensava, feia o desitjava amb ell@ i em servia per tenir un altra visió de la jugada, que quan estàs ofuscat és molt i molt important!
Jo li explicava les meves aventures sentimentals que molt sovint eren desventures...
Compartiem diumenges post-festa comentant els avenços sentimentals que havia fet cadasqu@. Compartiem pelis de cinema, exposicions d'art, de fotografia...
Entrava a casa seva com a casa meva, m'agradaven les llenties de la seva mare!
Però tot aquest compartir no debia ser tant real per ell@ ja que jo vaig patir una malaltia que em va tenir apartada del món unes setmanes i la vaig veure una sola vegada.
La última.
Ha passat algun any.
Hi ha hagut l'amic "email" entremig... però no ha servit de res, contestes politicament correctes, blanques, asseptiques.
I el meu gran dubte és: que ha passat? Que puc haver fet malament?
És veritat tot el que vaig viure anteriorment?
Que va fer que aquesta persona arxives tot un passat, sense donar ni una sola explicació. Només, una desaparició!

És clar que no he de viure en el passat.
Per això és important valorar el què tens i no pensar en coses perdudes, i més si no volen ser trobades.
Més si quan ve un moment dolent, per supervivencia o per egoïsme animal deixem els  suposats amics de costat i tirem endavant deixant el material defectuós a la cuneta de la carretera de la vida.

La meva àvia em deia que en aquesta vida quan pateixes és quan n'aprens, doncs jo ja ho he après! Pobre la meva àvia, era del temps de la guerra...
Ara ja puc tirar endavant, sense serrells, sense recança, neta.
Estic més descansada, com quan et treus un pes de sobre, t'alleugereix.
Sort que amb tot  ja ha passat temps i m'ha ajudat a fer net.
Ara em faig les llenties jo i em surten molt bones!


Fins la propera mirada :*

annna

TRASLLAT

En la vida,  els canvis sempre comporten algun tipus d'esforç. El fruit d'aquest esforç és el plaer de gaudir del canvi que s'ha portat a terme, ja que aquest era l'objectiu.

A mi els canvis em posen una mica nerviosa a aquestes alçades de la meva vida. Abans no podia viure sense estar en un canvi constant i permanent.

Ara us vull parlar del canvi que s'apropa, és un canvi de residència, amb tot lo que això comporta. Ja entendreu perquè em poso una mica nerviosa!

Fins ara, diria que m'he fet uns deu o dotze. La veritat és que ja n'he perdut el conte. 

Ha estat per qüestions de feina i perquè fins que m'he fet "gran" no sabia on volia viure... bàsicament la feina m'ha portat per tot Catalunya i jo he seguit dòcilment. 

He estat temporades més o menys llargues en cada lloc però sempre amb data de caducitat. Amb un final marcat de bon començament.

Sempre tenia la il.lusió que aquella ciutat o poble em faria de llar, però sempre apareixia una oposició a una nova plaça interessant a la feina, un trasllat profitós a nivell personal, etc.

I s'acabava amb un munt de caixes de cartró apilades apunt per canviar de decorat.

Ara, el canvi és per qüestions més materials i profanes.

Estic en un pis enorme, que no utilitzo, però que omplo ple d'aquelled caixes de cartró que parlava. Vol dir, que si no les he utilitzat en cinc o sis anys no les dec necessitar... suposo.

Em costa un ronyó de comunitat de veïns, d'assegurança d'escala, de neteja d'escala, bla, bla...

I em plantejo la paraula més traumàtica que conec: trasllat.

Per mi no n'existeix cap més, ni pitjor. Em provoca estrès. Em desestabilitza. 

Pensareu que ja que m'he fet tants ja hi puc estar acostumada, doncs no!! Cada vegada és pitjor. L'últim va poder amb mi. 

Així que ho poso a "la nevera" uns quants dies mentre em començo a mentalitzar.

Agafar forces.

Obrir caixes.

Obrir la ment.

PASSAT NADAL

Sempre esperem Nadal... o no!
Jo no! i vaig parlant amb gent i tothom em diu el mateix.

He de dir que té el seu encant, almenys per mi perquè tinc dos nebodets meravellosos i m'ho fan passar molt bé! Em fan disfrutar molt, perquè fan vacances de cole i passo molt temps amb ells i ens ho passem bomba!
També perquè jo faig vacances de classe... i s'agraeix, després d'haver det tots els exàmens.

Un cop ha passat Nadal arriba el meu moment: marxoso uns dies fora, de viatge.

Aquest any vaig triar Dublín, si us he de ser sincera no va ser per cap motiu en concret. No m'atrauen massa els típics llocs de calor i caipirinhas, amb tumbones a la platja tot el dia i el braçalet de tot inclòs.

Per tant trio llocs més aviat fresquets i amb moltes coses per fer i veure tinc la sort de tenir amics escampats per tot arreu i d'aquesta manera els vaig a fer una visiteta.

El Cap d'Any el passaré a Dublín i espero que tots vosaltres el disfruteu molt i que l'Any Nou sigui molt generós i porti salut i feina, joia i prosperitat per tothom.

Bon Any Nou 2013.

Fins la propera mirada.

annna :)

DIFERENT

Per moltes circumstàncies i variades la meva vida ha estat força moguda.

Des de molt petita que no he viscut, com es podria dir... de manera "normal".

Com no li toca a una personeta de curta edat. I així he continuat amb els anys.

No vivia com la resta de companys i companyes que tenia. Ells i elles portaven vides d'acord amb la seva edat i això els feia "normals" a ells i "diferent" a mi.

Jo treballava de molt jove i amb moltes responsabilitats, responsabilitas de persona gran i no tenia temps de pensar en coses de la gent jove... coses per mi sense importancia en aquell moment.

Els compromisos em mantenien l'atenció a un nivell de resposabilitat molt alt i això feia que no em permetes masses llicencies lúdiques, no tenia temps i moltes vegades tampoc ganes.

Els meus "companys" de feina eren persones grans d'edat, i jo podria ser la seva filla, amb la qual cosa en ocasions m'era molt difícil guanyar-me el seu respecte.

Navegava entre dos móns i m'adonava que en realitat no pertanyia a cap dels dos perquè no encaixava en cap. En el de la gent de la meva edat no hi tenia cabuda perquè els seus problemes no tenien res a veure amb la vida que portava jo en aquells moments i en el de la gent amb qui em relacionava tampoc perquè eren molt més grans que jo i ja tenien la seva vida quasibé viscuda i eren anys llums d'on jo em trobava.

Així van passar anys, experiències, feines i companys.

Vaig pensar que era diferent. Que pagava un preu molt alt per haver començat a "viure" tant aviat, tampoc m'ho van demanar, no ho considava just. Potser m'hagues estimat més anar al ritme que va tothom, sense alteracions i fent cada cosa al seu temps, tenint el recolçament dels teus pares i que jo no vaig tenir. Però ho miro amb perspectiva i ho he guanyat amb experiencia i vivencies que és un valor molt alt.

En resum que al llarg dels anys he estat navegant per un riu entremig de dues riberes, fent parades ambdos costats per poder collir aquí i allà vivències amb les quals formar un món estable per poder arribar a un llac amb aigües tranquiles on poder navegar i veure sortir el sol des d'una illa i un bon port.

Fins la propera mirada;

annna :*

CONTE

Dos amics viatjaven pel desert i van començar a discutir.


Tan fort discutiren que, en un moment determinat, un d’ells, ofès, li va clavar una bufetada a l’altre.

En aquell moment, i sense dir res, el que havia rebut la bufetada va escriure a la sorra:

“Avui, el meu millor amic m’ha clavat una bufetada”.



Van continuar caminant molta estona sense dir-se res. Finalment, van arribar a un oasi ple d’arbres, fruites per menjar i, el més important, aigua.

El que havia estat bufetejat s’hi tirà de cap sense adonar-se que el llac era més fons del que s’imaginava, no sabia nedar i va començar a ofegar-se.

El seu amic, només veure’l, s’hi tirà de cap sense pensar-s’ho dues vegades i el va salvar. L’amic que havia estat salvat, quan es va recuperar, amb una navalla, va gravar en una roca:

“Avui, el meu millor amic m’ha salvat la vida”.



Intrigat, l’amic li va preguntar:

- Per què, quan t’he bufetejat, ho has escrit a la sorra i, ara, ho escrius en una roca?

Somrient, l’altre li va contestar:

- Quan un amic ens ofèn, hem d’escriure el record a la sorra perquè el vent se l’endugui i puguem perdonar ràpidament. Però quan un amic es juga la vida per nosaltres, ens recolza, o ens dóna ales, hem de gravar el record a la pedra de la memòria, al cor, on cap vent del món no pugui esborrar-lo.



Conte popular àrab
Font: Història d’una amistat… (popular àrab)

Sophia Blasco Castell, assessora i coach personal.

Fins la propera mirada,

annna :*

DETOX

Aquesta paraula la utilitzem en el món de la bellesa, potser és on més la sentim.
Però no n'és exclusiva.
A mi m'agrada... desintoxicar!
Per continuar... netejar!
Per crèixer.
Per evolucionar.
Per caminar endavant.
Per renèixer.
Per aprendre dels errors.
Per respirar a fons.
Per un demà mes nítid.

Detox.

Fins la propera mirada,

sigueu feliços -:)

annna

FLUIXET AL COR

Mentre ho sento intento pensar.
Intento pensar mentre ho sento.
El cor em diu coses.
Les coses que diu fan mal.
Mentre ho sento intento pensar.
Ho intento mentre penso.
El cor em diu coses.
Les coses que em diu parlen fluix.
Mentre espero sentir el cor
Intento pensar.
Per crèixer i volar.


Fins la propera mirada,

Sigueu feliços -:)

annna

RECORDS

Repeteixen.

Hi són.

Tornen.

Hi són.

Em venen.

Hi són.

Del passat.

Hi són.

No marxen.

Hi són

Viscuts.

Hi són.

Dia rera dia.

Hi són.

Amb aura.

Hi són.

Amb color.

Hi són.

Amb cos.

Hi són.

Cada dia.

Hi són.

Presents

Ara... la Lisa Hannigan acompanyada de Joe Henry fent un duet esplèndit. The Portland Sessions.




Fins la propera mirada,

annna :*